L'EXILI DELS SAVOIA
UNA QUESTIÓ DE DRETS HUMANS
per Amadeo-Martín Rey y Cabieses
Eel 24 i 25 de setembre de 1994, la preciosa ciutat de Ginebra va acollir a l'Hotel des Bergues a molts monàrquics italians que, al voltant de S.A.R. Víctor Manuel de Savoia, príncep de Nàpols, varen celebrar el dia de Sant Maurici. Representant allà a l'Associació Monàrquica Europea vaig poder contemplar com l'hereu dels drets dinàstics, el príncep de Venècia, repartia les insignies de cavallers de les ordres de Sant Maurici i Sant Llàtzer i del Mèrit Civil de Savoia.
Cada any, el darrer diumenge de setembre reuneix a l?abadia de Sant Maurici d'Agauno el solemne capítol de la quatre vegades centenària "Ordine dei Santi Maurizio e Lazzaro" de la qual és XVII Gran Mestre el Cap de la Reial Casa de Savoia. Excecionalment, fa tres anys es va reunir a Estoril (Portugal), durant el mes de juny, en record del rei Humbert II que visquè el seus exili a la mateixa població que Don Joan de Borbó.
En aquesta ocasió, la nau de l'església abacial relluia amb el moaré vermell dels hàbits maricians, mentre escoltàvem els càntics en sard que, recordant l'origen de la Casa, pregaven: "Curservet Deus su Reu/ Salvet su regnu Sardu/ E gloria a s'istendardu/ Cuncedat de su Rei!", posant a les mans de la Providència el destí dels Savoia. Onsevulga s'escoltava la melódica entonació de l'acent italià, pero sobretot el palpava l'amor a les tradicions monàrquiques de la pàtria. En el fons dels cors, només romania un caliu de tristor: la que té el seu origen en l'arbitrària norma transitòria XIII de la Constitució, que prohibeix en el seu primer paràgraf que els descendents barons del darrer rei puguin trepitjar la venerada terra dels seus avantpassats, ("l'ingresso e il soggiorno sul territorio nazionali"). En el segon declara confiscats els béns de la Familia Reial, i en el tercer estipula que els descendents d'aquesta família no poden ocupar càrrecs polítics. Mentre les fronteres europees s'obren, les d'Italia segueixen injustament tancadas per a aquests prínceps.
Tanmateix, nous i esperançats vents han començar a solcar els cels de la península itàlica. Des que, el 1.981 el lliberal Aldo Bozzi i el republicà Oscar Mammi varen presentar la seva proposta de llei d'abolició, s'escolten cada vegada més les veus dels qui com el senador i tot seguit Ministre de Defensa, cesare Previti, clamen per la derogació d'aquella norma transitòria i de l'article 139 de la Constitució de 1.947, que sacralitza el règim republicà a Itàlia, ambo poc d'èxit, de moment. Desprès de les darreres eleccions, Alleanza Nazionale va retirar la proposta de derogació per "politicament inoportuna". Tant la seva llista com la de Forza Italia, havien presentat candidats monàrquics. Per la seva part, quean el senador Francesco Speroni va ésser nomenat Ministre per a les Reformes Institucionals, va voler recordar que tot pot canviar-se a la Constitució, excepte la forma institucional republicana.
El 7 d'agost de 1.993, durant les exèquies del rei Balduí des belges, es va produir per primera vegada el fet històric que un president de la República Italiana, Oscar Luigi Scalfaro, donés la mà a un Cap de la Reial Casa d'Italia. Aquest, el príncep Víctor Manuel, duc de Savoia, segueix tenint molt clar el seu desig de retorn, sostenint que: "Si el país, les circumstàncies, la voluntat popular revelessin que és necessita una restauració, una onarquia constitucional, estaré disposat a asumir aquesta responsabilitat ..." El seu fill únic tampoc no té dubtes que un rei, al situar-se per damunt de les lluites de partit, és una persona al voltant de la qual tots es poden reunir.
Des de ñ'exili, els membres de la Familia Reial procuren mantenir viva la flama "sabauda", amb la confiança que el seu país els pot demanar, tard o d'ahora, que sostinguin les regnes de la restauració d'una democràcia coronada a Itàlia.
L'anciana reina Maria Josep, apassionada per la història - va escruire - per exemple, una biografia del príncep Manuel Filibert de Savoia -, i conscient que forma part d'ella, ha consagrat part de la seva vida a l'estudi de la dinastia del seu difunt marit Humbert II, el "rei de Maig". La seva filla Maria Gabriela es dedica a presidir la Fundació Humbert II i Maria Josep de Savoia -amb seu a Chavannes, cantó de Vaud-, que procura la conservació de tots als documents, llibres i gravats sobre la seva família, que el seu pare va anar arreplegant durant trenta-set anys. El rei Joan Carles I ha participat també en aquesta Fundació. La princesa Maria Pia reparteix el seu temps entre les rodalies de París i Florida. Maria Beatriu, viu a Cuernavaca, Mèxic, prop de la seva mare, que es va estimar més romandre allà per causa de la seva edat i salut. El mateix Amadeu de Savoia, duc d'Aosta, que té la fortuna de viure a la Toscana, clama per la injustícia a l'exili del seu cosí, a més d'estar convençut del trucatge del referèndum que va portar la república a Itàlia. Victor Manuel, a la fi, ja sigui des de Ginebra o des de l'illa corsa de Cavallo, tocant a la seva amada Sardenya, segeuix aquí per a recordar que les seves temples romanen disposadas a cenyir la corona italiana, quan el seu poble li ho demani.
Per molt que el referéndum de 2 de juny de 1.946 consagrés la victòria de la república, no es pot oblidar que Itàlia va subscriure en el seu dia la Carta de las Nacions Unides sobre els Drets de l'Home, així com d'altres pactes internacionals sobre drets humans. Així i tot, semblen paper mollat quan es tracta d'aplicarles en un cas tan enutjós com el que afecta a SS.AA.RR. els prínceps Víctor Manuel i Manuel Filibert de Savoia. El propi Humbert II reclamava justícia amb aquesta contundència (hi conservo el bell itàlia original): "Le norme constituzionali che bandiscono l'esilio per la mia famiglia violano la Carta delle Nazioni Unite sui diritti dell'uomo, colpiscono bambini e nascituri, rappresentano una sorta di condanna eterna senza che ci sia stato regolare processo. Non si vede il motivo per cui i Savoia non possono vivere in Italia mentre i descendenti dei sovrani francesi, portoghesi, tedeschi, risiedono rispettivamente nelle repuubbliche di origine. L'esilio è prerogativa liberticida degli Stati totalitari."
Quan al sopar de gala del 24 de setembre vaig expressar al príncep de Venècia el meu desig d'una presta tornada a Itàlia del seu pare i d'ell mateix, em va contestar, amb la mirada perduda: "Si pronto, pronto ..." Que es cumpleixi.
per Amadeo-Martín Rey y Cabieses
Eel 24 i 25 de setembre de 1994, la preciosa ciutat de Ginebra va acollir a l'Hotel des Bergues a molts monàrquics italians que, al voltant de S.A.R. Víctor Manuel de Savoia, príncep de Nàpols, varen celebrar el dia de Sant Maurici. Representant allà a l'Associació Monàrquica Europea vaig poder contemplar com l'hereu dels drets dinàstics, el príncep de Venècia, repartia les insignies de cavallers de les ordres de Sant Maurici i Sant Llàtzer i del Mèrit Civil de Savoia.
Cada any, el darrer diumenge de setembre reuneix a l?abadia de Sant Maurici d'Agauno el solemne capítol de la quatre vegades centenària "Ordine dei Santi Maurizio e Lazzaro" de la qual és XVII Gran Mestre el Cap de la Reial Casa de Savoia. Excecionalment, fa tres anys es va reunir a Estoril (Portugal), durant el mes de juny, en record del rei Humbert II que visquè el seus exili a la mateixa població que Don Joan de Borbó.
En aquesta ocasió, la nau de l'església abacial relluia amb el moaré vermell dels hàbits maricians, mentre escoltàvem els càntics en sard que, recordant l'origen de la Casa, pregaven: "Curservet Deus su Reu/ Salvet su regnu Sardu/ E gloria a s'istendardu/ Cuncedat de su Rei!", posant a les mans de la Providència el destí dels Savoia. Onsevulga s'escoltava la melódica entonació de l'acent italià, pero sobretot el palpava l'amor a les tradicions monàrquiques de la pàtria. En el fons dels cors, només romania un caliu de tristor: la que té el seu origen en l'arbitrària norma transitòria XIII de la Constitució, que prohibeix en el seu primer paràgraf que els descendents barons del darrer rei puguin trepitjar la venerada terra dels seus avantpassats, ("l'ingresso e il soggiorno sul territorio nazionali"). En el segon declara confiscats els béns de la Familia Reial, i en el tercer estipula que els descendents d'aquesta família no poden ocupar càrrecs polítics. Mentre les fronteres europees s'obren, les d'Italia segueixen injustament tancadas per a aquests prínceps.
Tanmateix, nous i esperançats vents han començar a solcar els cels de la península itàlica. Des que, el 1.981 el lliberal Aldo Bozzi i el republicà Oscar Mammi varen presentar la seva proposta de llei d'abolició, s'escolten cada vegada més les veus dels qui com el senador i tot seguit Ministre de Defensa, cesare Previti, clamen per la derogació d'aquella norma transitòria i de l'article 139 de la Constitució de 1.947, que sacralitza el règim republicà a Itàlia, ambo poc d'èxit, de moment. Desprès de les darreres eleccions, Alleanza Nazionale va retirar la proposta de derogació per "politicament inoportuna". Tant la seva llista com la de Forza Italia, havien presentat candidats monàrquics. Per la seva part, quean el senador Francesco Speroni va ésser nomenat Ministre per a les Reformes Institucionals, va voler recordar que tot pot canviar-se a la Constitució, excepte la forma institucional republicana.
El 7 d'agost de 1.993, durant les exèquies del rei Balduí des belges, es va produir per primera vegada el fet històric que un president de la República Italiana, Oscar Luigi Scalfaro, donés la mà a un Cap de la Reial Casa d'Italia. Aquest, el príncep Víctor Manuel, duc de Savoia, segueix tenint molt clar el seu desig de retorn, sostenint que: "Si el país, les circumstàncies, la voluntat popular revelessin que és necessita una restauració, una onarquia constitucional, estaré disposat a asumir aquesta responsabilitat ..." El seu fill únic tampoc no té dubtes que un rei, al situar-se per damunt de les lluites de partit, és una persona al voltant de la qual tots es poden reunir.
Des de ñ'exili, els membres de la Familia Reial procuren mantenir viva la flama "sabauda", amb la confiança que el seu país els pot demanar, tard o d'ahora, que sostinguin les regnes de la restauració d'una democràcia coronada a Itàlia.
L'anciana reina Maria Josep, apassionada per la història - va escruire - per exemple, una biografia del príncep Manuel Filibert de Savoia -, i conscient que forma part d'ella, ha consagrat part de la seva vida a l'estudi de la dinastia del seu difunt marit Humbert II, el "rei de Maig". La seva filla Maria Gabriela es dedica a presidir la Fundació Humbert II i Maria Josep de Savoia -amb seu a Chavannes, cantó de Vaud-, que procura la conservació de tots als documents, llibres i gravats sobre la seva família, que el seu pare va anar arreplegant durant trenta-set anys. El rei Joan Carles I ha participat també en aquesta Fundació. La princesa Maria Pia reparteix el seu temps entre les rodalies de París i Florida. Maria Beatriu, viu a Cuernavaca, Mèxic, prop de la seva mare, que es va estimar més romandre allà per causa de la seva edat i salut. El mateix Amadeu de Savoia, duc d'Aosta, que té la fortuna de viure a la Toscana, clama per la injustícia a l'exili del seu cosí, a més d'estar convençut del trucatge del referèndum que va portar la república a Itàlia. Victor Manuel, a la fi, ja sigui des de Ginebra o des de l'illa corsa de Cavallo, tocant a la seva amada Sardenya, segeuix aquí per a recordar que les seves temples romanen disposadas a cenyir la corona italiana, quan el seu poble li ho demani.
Per molt que el referéndum de 2 de juny de 1.946 consagrés la victòria de la república, no es pot oblidar que Itàlia va subscriure en el seu dia la Carta de las Nacions Unides sobre els Drets de l'Home, així com d'altres pactes internacionals sobre drets humans. Així i tot, semblen paper mollat quan es tracta d'aplicarles en un cas tan enutjós com el que afecta a SS.AA.RR. els prínceps Víctor Manuel i Manuel Filibert de Savoia. El propi Humbert II reclamava justícia amb aquesta contundència (hi conservo el bell itàlia original): "Le norme constituzionali che bandiscono l'esilio per la mia famiglia violano la Carta delle Nazioni Unite sui diritti dell'uomo, colpiscono bambini e nascituri, rappresentano una sorta di condanna eterna senza che ci sia stato regolare processo. Non si vede il motivo per cui i Savoia non possono vivere in Italia mentre i descendenti dei sovrani francesi, portoghesi, tedeschi, risiedono rispettivamente nelle repuubbliche di origine. L'esilio è prerogativa liberticida degli Stati totalitari."
Quan al sopar de gala del 24 de setembre vaig expressar al príncep de Venècia el meu desig d'una presta tornada a Itàlia del seu pare i d'ell mateix, em va contestar, amb la mirada perduda: "Si pronto, pronto ..." Que es cumpleixi.
(Publicado en Monarquía Europea N° 10 - 1994 - edició en valencià)
0 comentarios