CONTINUÏTAT

Per Dr. Otto d'Habsburg
Diputat al Parlament Europeu

A l'observar els diferents països que actualment han posat fi els seus règims totalitaris comunistes, i que es preparen per la seva incorporació a la comunitat de països lluires, cridarà l'atenció de forma reiterada que semblen fer-ho millor aquells amb capacitat d'establir una continuïtat al llarg del temps.

Respecte a aixó. Hongria ha sigut un bon exemple. Jo mateix vaig estar present el 2 de maig de 1.990 quan es va inaugurar el primer parlament elegit lliurement desde fa dècades. El veterà President D. Kàlmaàn Keri era encara oficial sota l'Emperador Francesc Josep, i deprès seguiria sota el govern del meu pare, Carles I.

Va ser presoner, més tard, pel règim comunista, que el va mantenir tancat a l'horrible camp de concentració de Resck. El primer discurs el va donar Monsenyor Béla Varga, el President del darrer parlament elegit lliurement desprès de la Segona Guerra Mondial, i va ser obligat a l'exili pels comunistes desprès d'enderrocar el govern Nagy. Però al Parlament, també hi havien homes, que durant molts anys van servir fidels al comunisme, com els senyors Pozsgay, Szüros i Németh. Entre ells i el seus col.legues no es va produir aquella tensió com en altres llocs. Tots ells es consideraven una part de la història hongaresa.

A Viena, les àguiles de Napoléo davant del Palau de Schönbrumm són, sense dubte, un dels monuments més importants i de més gran sig­nificació política. Malgrat que l'Emperador cors va estar pocs dies a Viena, va tenir, com tots els fenómens de curta vida política, la necessitat de perpertuar-se a sí mateix. Quan, pos desprès d'enlairar els seus signes de victòria, va marxar de la ciutat, al tornar l'Emperador Francesc a la seva residència, un dels seus col.labora­dors va aconsellar s'eliminessin inmediatament les àguiles. L'Empera­dor es va negar amb la determinació: "També això pertany a la nostra història".

Per altra banda, això mateix, es pot dir d'aquelles, per sort, no gaire nombroses persones que demanen es tregui de Viena el monument al Soldat Soviètic de la Plaça de Schwarzemberg.

S'ha de dir, que aquest símbol de la vanitat no sembla tan lleig, sols que la figura del Soldat és desproporcionadament alta. Segon, perquè la presència desagradable en aquells temps de l'Exercit Roig, forma part de la història austriaca.

El qui s'erigeix a corres curta, monuments a só mateix, dubte de la legitimitat del seu exercici de poder. El governant legítim, indiferentment si és una república o una monarquia, te la sensació que el seu deure és obligació i no glòria personal. Per a ell mateix, en principi, només és rellevant el judici de Déu. El que pensen els homes deprès de la seva mort, poc l'afecta. Només els polítics, que operen a curt plaç i de mires estretes tenen la preocupació des del començament per enlairar el seu propi monument.

S'ha demostrar que un trencament en la història té efectes des­favorables. El mateix és aplicable al terme de la superació del passat. El qui veu el temps passat com el que és en realitat, no te cap necessitat de superar-ho; en tot cas l'integrarà.

La superació, és quelcom que, es dona la mà amb la repressió i la falsificació. La integració, en canvi, permet veure les cosses amb aquesta experiència. També als períodes dolents poden ser de gran utilitat, perque ens ensenyen el que no s'ha de fer. En front d'aixó, els dies amb sol tenen un sentit en el saber com s'ha d'actuar. Però el qui tracta de superar el passat, perd el tresor de la història. També es pot comprovar que una postura crispada en lloc d'una avaluació sana dels fets, crea complexos que fins ara no han servit a ningú.

Vist d'aquesta i tenint en compte les evolucions a l'Europa Central i Oriental, resulta del tot necessari. D'aixó dependrà en gran mesura l'èxit de la política. Només el qui té capacitat de fer la pau o almenys, un alt el foc amb el passat, tindrà la possibilitat de dirigir-se amb certesa cap el futur. Perquè la història no és quelcom que es pogui dividir en diferents parts separades hermèticament una de l'altre. És com un riu desde la font fins la desembocadura.

(Publicado en Monarquía Europea N° 10 - 1994 - Edició en valencià)